• Judith Navarro Royo

ADOLESCENTS i CONTES NARRATS. UNA REGIÓ PRÒSPERA

Actualizado: 11 de oct de 2019

Narrar contes és una fortuna. Sovint són infants els qui s'amunteguen a sentir-los, però també poden aplegar-se persones adultes i fins i tot, malgrat que en ocasions ben escasses, adolescents. Quan això succeeix, el tresor s'incrementa notablement.


El meu avi es va morir”. Una noia de 14 anys pronuncià només aquestes paraules després d'alçar la mà. Cap altre mot. Ho va fer a l'aula, envoltada pels companys i la tutora, i dirigint-se directament a la professional que els acabava de narrar un conte tradicional gallec, i a qui tan sols mitja hora abans encara no coneixien. Feia ja setmanes del traspàs, però l'adolescent va triar aquell instant per explicitar-ho al seu entorn escolar.


Cal dir que el conte que van sentir -veure, viure- els va fer xisclar d'espant i riure alternativament, i al mateix temps va obrir les portes a moltes preguntes, algunes sobre l'anècdota del propi text, la majoria però sobre sí mateixos, la vida i la mort. Per aquest motiu, la generalitat d'elles no devien trobar resposta aquell matí.


No és, de fet, aquest el comportament esperat dels textos literaris i els efectes que sovint provoquen sobre les persones que els llegeixen?


Efectivament, es tracta d'allò que Chambers (1) anomena patrons de relació extra-textuals referents al propi món del lector. La de caràcter oral, en tant que literatura, té també la capacitat de connectar-nos i acompanyar-nos en el camí del coneixement humà, així com en la ruta d'exploració de l'experiència estètica, etc.


Sabem que la narració de contes és una estratègia molt poderosa per apropar a, i promoure, la lectura. Sovint, però, associem el terme “conte”, i el fet de contar-los, exclusivament als infants -aquest és un bon moment per a assenyalar-ho- cada cop de més curta edat. I no és que no defensem a ultrança la necessitat de donar literatura oral als més petits des del primer dia, sinó que advoquem per no negar-se-la als més crescuts.


Si donem per vàlida l'existència de dos escenaris (2) fonamentals per a la construcció dels hàbits lectors literaris en infants i adolescents -escola i àmbit familiar- podem fàcilment albirar que bé podria tractar-se d'entorns propicis per a la narració oral no només per a infants menuts. Narrar contes a l'escola o a casa ens procura, a més, l'oportunitat de prosseguir amb la conversa -guiada o lliure- sobre allò llegit, de la mateixa manera que ho fem amb el text literari escrit. No oblidem la particularitat de l'oralitat, d'arrel profundament comunicativa i gairebé abocada per naturalesa a la conversa (a diferència de la lectura individual -encara que sigui en companyia-, de caràcter eminentment privat).


De la mà d'aquesta circumstància, reforçant-se mútuament, camina el fet que l'àmbit escolar és un territori ideal per a endinsar-se en la literatura oral entre iguals, és a dir, escortats per companys i companyes, amb qui es gaudirà del viatge i posteriorment -i potser per molt de temps- de la conversa i la compartició de referents.


Així, a través de la narració oral i la posterior conversa literària estarem amplificant els marcs de referència i podrem fer dialogar els textos, no només els escrits. No està, d'altra banda, aquesta idea en sintonia directa amb allò proposat per Colomer (3) quan sosté que cal oferir varietat de textos a infants i adolescents, així com un accés als clàssics? Els contes ens permeten, fins i tot, ampliar la mirada diversificant els nostres fonaments culturals a través de les seves variants o reescriptures literàries.


“El meu avi es va morir”. Una noia de 14 anys pronuncià només aquestes paraules...

D'aquesta manera, proveint els nostres joves de contes narrats, els estarem dotant d'una bona biblioteca de literatura oral, especialment la de caràcter eminentment tradicional, tot i que no exclusivament. Amb ella, es veuran doblement nodrits com a lectors pels referents culturals propis i aliens, així com pels referents literaris, que no es poden veure desplaçats sinó reforçats.


Sí, sabem que la narració de contes és una estratègia exuberant de força promotora de la lectura. Al si de les famílies així com en entorns socials i escolars els contes narrats són freqüents entre els infants de curta edat. Nogensmenys, desaprofitem el seu potencial respecte d'infants grans i adolescents, privant-los de referents i viatges únics, més enllà del mer entreteniment.


Cerquem doncs els espais i els moments, que en poden ser molts. Donem als adolescents allò que de ple dret mereixen. La consciència que els contes narrats també són per a ells, i noves oportunitats de viatge cap a la lectura. Donem-los l'ocasió de trobar-se amb preguntes inesperades, d'ensopegar amb la descoberta de regions profundes d'ells mateixos que ahir desconeixien, de quedar-se sense respostes a canvi de guanyar una pila de preguntes, de poder dir “el meu avi es va morir” com a única contesta a un conte narrat per una desconeguda amb fortuna.


(1) CHAMBERS, Aidan (2017). Dime. Los niños, la lectura y la conversación. Madrid: FCEE

(2) MANRESA, Mireia (2013). L'univers lector adolescent. Dels hàbits de lectura a la intervenció educativa. Barcelona: Associació de Mesres Rosa Sensat

(3) COLOMER, T. (2008). "La constitución de acervos". A: E. Bonilla; D. Goldin, R. Salaberría (coord), Bibliotecas y escuelas. Retos y desafíos en la sociedad del conocimiento. México: Océano, 378-405


#adolescents #fomentlector #contes #narraciooral

  • mi perfil en LinkedIn

© 2012 · Librotad i PetitaCompanyia CREUEN en el poder de la LECTURA.

JUDITH  NAVARRO ROYO també.

LIJ, comprensió lectora, competència literària

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now